QUEREMOS TANTO A JULIO

Voy a romper la monotonía lingüística de esta página porque este verano se ha de invocar necesariamente un evento: cien años del nacimiento de Julio Cortázar. Y también porque, a través de los años, recuerdo con gratitud cierta conversación como solo se puede dar cuando se une juventud,  descubrimiento y  pasión. Porque fue deslumbrante la lectura de los textos de Julio y deslumbrante fue el encuentro de dos niñas que se asomaban al mundo y compartieron, con frescura y sin pudor, la sorpresa de una prosa exigente, juguetona y vital. Momentos que dejaron una estela inolvidable; me viene a la memoria La Autopista del Sur…
Por nuestros veinte años, por Amsterdam, por Rayuela, por los cronopios, por los piantados, por Thelonius, por Glenda y por esta foto que tu me enviaste. Va por ti, Fabiana.

TAXIDÈRMIA*

samarretes grogues

El príncep de Salina volia remoure-ho tot perquè quedés tot igual. Recordeu? "Nosaltres hem estat els lleopards, els lleons..." Que gran! I quina raó tenia: "...després canviarà tot, però pitjor". Ell sabia, malgrat el remenament, que al final, al cim, quedarien les hienes i que la resta seríem ovelles.
La novetat de tot plegat és que el país ha de funcionar al preu que sigui, i la forma que s'ha trobat perquè la cosa rutlli és que els ramats de hienes vagin menjant, amb grans queixalades, les bèsties vives o les seves despulles. Les hienes ho fan tot així: van en grup i, en el cas que ens ocupa, mengen ovelles. I com que ha de ser visible que el país funciona, hem de mantenir la carcassa. La carcassa està cada vegada més buida, però hi és.  Si algú enderroqués l'estructura seria massa evident que passa alguna cosa estranya, que alguns mengen molt i d'altres mengen poc, i seria lleig que els turistes, els prohoms importants i els diplomàtics arribessin a un país amb els edificis a terra, amb tot de cadàvers pudents, desordenats, sense endreçar. No! La carcassa l'hem de mantenir: les autopistes, els edificis de les escoles i dels hospitals, els passejos de mar, els ajuntaments i la Diagonal. L'aeroport, també. I la loteria, que distreu. I la televisió, la Sagrada Família i els taxistes, que donen dinamisme a la ciutat.
D'això se'n diu taxidèrmia: deixar la carcassa buida de sentit, sense alè, amb uns quants òrgans dins perquè no sigui dit. Talment com les escoles: edificis plens de xaiets i unes quantes ovelles... les ovelles que falten les han sacrificat ritualment en honor de les hienes. Cosmètica funerària també seria un nom escaient, però no es pot comparar amb el de taxidèrmia, on va a parar. Perquè el que té el de taxidèrmia és que el cos ha d'aguantar com si fos viu.
No hem de deixar caure l'edifici, encara que estigui una mica esgavellat: potser un dia d'aquests a les hienes les turmentarà l'àcid úric i no es podran moure, potser un dia es moriran d'indigestió o d'un infart fulminant. M'agrada pensar que alguna conseqüència ha de tenir tant esbardellar ovins. I si aquest dia arriba, més val tenir un casalot perquè la feina que ens vindrà a sobre no tindrà ni fi ni compte.

* Taxidèrmia: segons el DIEC, que cito literalment: "Art de dissecar els animals morts donant-los l'aparença de vius". Segons el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana: "Art de preparar els animals morts --pràcticament només els vertebrats-- de manera que presentin el més exactament possible l'aparença dels animals vius". Clavadet.

Galería de pilarpascual

La galería de pilarpascual en Flickr.

Camí de l'escola: panoràmica

Camí de l'escola: panoràmica

Camí de l'escola

Molts nens quan van a l'escola veuen un paisatge decebedor: veuen merda. És en un dels camins que van a l'escola, d'acord. Els altres camins estan més nets, és veritat. Però el cas és que un dels camins és un abocador. I què voleu que us digui? A les escoles prediquem contínuament sobre el civisme, sobre l'higiene, sobre el respecte, sobre la solidaritat, sobre el diàleg, sobre l'amabilitat, sobre la democràcia (fins i tot sobre el dret i el deure d'anar a votar. Figureu-vos!), sobre el bon rotllo fraternal i sobre la bondat universal. I què veuen els nens quan van a l'escola? Porqueria. És clar que podem pensar que la gent és pòtola de mena i ho emmerda tot. No ho puc pas negar: la gent és verra. Si les persones no llencessin les deixalles el carrer, el carrer no s'embrutaria solet. Ben cert. Però, i els ferros rovellats? Qui els ha posat? No són pas petits. És impossible que els hagin posat els nens. El cas és que tant si la gent es distreu escampant brutícia com si no, l'autoritat competent hauria de tenir cura de mantindre els carrers nets, sobretot si porten a l'escola. Ja sé que el carrer Astúries pertany a un barri poc elegant, allunyat del centre i que l'autoritat competent prou feina té... Us asseguro que els nens no senten cap vergonya de llençar un paperot, una sabata o un piano en aquest indret: no tenen pas la impressió d'embrutar res, al contrari, renoven la decoració tot fent els colors més vius: ja se sap que a la intempèrie les coloraines s'esvaeixen. De tant en tant, passa un senyor que escombra. És evident que ell, tot sol, no pot treure els ferros ni els plafons de fusta que hi ha a terra: no n'hi ha prou amb una escombra. No disculpo els brètols que escampen mitjons, cues de cigarretes o bosses del macsalsitxa a la vorera. Però vull destacar que hi ha molta, moltíssima gent que se'n guarda prou d'emporcar la via pública. Em sembla, i no voldria pas posar-me impertinent, que part de la responsabilitat és del Consistori: crec que hauria de fotre un cop de mà. Perquè si no, ja m'explicareu quin paperàs hi fem a l'escola clamant com ximplets sobre el civisme i l'ordre i la pulcritud i la feina ben feta i l'esforç. No se'n diu predicar en el desert d'això?

Fernando Moleres

Com cada any, he tornat mig malalta de Visa pour l'Image. Fa vint anys i escaig, quan estudiava Antropologia, vaig començar a treure el nas pel món. Les lectures del moment, les conferències, les noves coneixences i la immigració que s'anava instal·lant al nostre país em van oferir un panorama exòtic. I dic exòtic perquè em resultava estimulant i desconegut. La disposició de l'atlas humà va variar, i amb ell, tota una munió de conceptes que havien configurat el que jo sabia o pensava saber del món. D'aquella època recordo la conferència d'una membre del Congrés Nacional Africà (Mandela encara no era lliure): mentre la dona exposava el seu discurs, es van apagar els llums de la sala; quan es van obrir, la dona estava amagada sota de la taula perquè pensava que allò podia ser un atemptat. També va ser en aquell temps que vaig veure l'exposició de Sebastià Salgado sobre el Sahel. Una mica abans hi havia hagut les revoltes del pa a Argèlia, i una mica després va guanyar les eleccions el FIS. Un senyor sudanès que es deia Lawrence em va explicar que el seu país estava en guerra. I vaig conèixer exiliats de Xile, de l'Argentina, i... A mi em semblava que la situació era apocalíptica i que no podia ser que anés pitjor. Però han passat els anys, i ara, que acabo de tornar del Visa, estic especialment pessimista. I em venen ganes de riure quan discutim, de forma acadèmica, sobre si el progrés és lineal o cíclic. A mi em sembla que el progrés és terminal.
No vull fer una crònica del Visa ni del meu estat d'ànim (podeu ben creure que seria cosa molt pornogràfica ara mateix). De fet, el que jo vull és prestar atenció a l'obra d'un fotògraf que ha exposat en el Visa d'enguany: Fernando Moleres. Ja havia vist alguna cosa seva, suposo que en algun diari. Però ha sigut ara quan m'ha deixat clavada davant de les seves fotos. Fernando ha fet una treball sobre els nens captius en presons d'adults, a Àfrica. No posaré ni un sol adjectiu qualificatiu, tot i que afirmo categòricament que el treball és d'una gran qualitat. Només dades: el fotògraf explica que quan es va veure sol dins d'una presó a Sierra Leone va sentir molta por i que es va guanyar la confiança dels presoners aplicant els seus coneixements d'infermeria; la gent només es pot dutxar amb freqüència quan plou; ha documentat l'existència d'un nen de vuit anys en una d'aquestes presons; només hi ha un àpat al dia i l'aigua que se'ls dóna és bruta, la gent es baralla pel menjar i els nens, que no tenen prou força física per imposar-se, a vegades no mengen ni beuen res en tot el dia; hi ha nens als quals ningú de la seva família visita mai; els expedients es perden i alguns tenen dades confoses i errònies, tal com el mateix fotògraf comprovà; tant nens com adults poden passar anys en presó preventiva, sense garanties judicials, sense que s'asseguri una alimentació correcta ni aigua potable ni serveis mèdics. Als governs no els interessa el tema i a la majoria d' ONG tampoc.
El mateix fotògraf, Fernando Moleres, que és tan contundent en la sèrie de fotos que he esmentat, té un feina fantàstica sobre monjos serbis. Els dos treballs són completament diferents. Si el de les presons africanes és documental, realista i cruament explícit, el dels monjos és gairebé evanescent, estilitzat, d'una sensibilitat artística exquisida. Me les he hagut de mirar una estona llarga, les fotografies, perquè al primer cop de vista m'han semblat pintures. Però no hi ha taques de color, ni traços evidents, ni ombra de dibuix: són fotografies.
No, el món no s'arregla. No obstant això, hi ha gent que s'atura, observa, pensa, comparteix impressions, idees, sentiments i uneix punts de la realitat com si fossin les peces petites i desordenades d'un calidoscopi: ara un reportatge sobre la captivitat i la desesperança, ara un reportatge que suggereix calma i recolliment, entre d'altres.Versatilitat. M'aferro a aquest punt dúctil i inquiet del pensament per deixar de rumiar en un progrés terminal que té tot l'aire de fi de trajecte i desitjar, si més no, un progrés post-traumàtic.
http://www.fernandomoleres.com/