dijous, 22 de desembre del 2011
Camí de l'escola
Molts nens quan van a l'escola veuen un paisatge decebedor: veuen merda. És en un dels camins que van a l'escola, d'acord. Els altres camins estan més nets, és veritat. Però el cas és que un dels camins és un abocador. I què voleu que us digui? A les escoles prediquem contínuament sobre el civisme, sobre l'higiene, sobre el respecte, sobre la solidaritat, sobre el diàleg, sobre l'amabilitat, sobre la democràcia (fins i tot sobre el dret i el deure d'anar a votar. Figureu-vos!), sobre el bon rotllo fraternal i sobre la bondat universal. I què veuen els nens quan van a l'escola? Porqueria. És clar que podem pensar que la gent és pòtola de mena i ho emmerda tot. No ho puc pas negar: la gent és verra. Si les persones no llencessin les deixalles el carrer, el carrer no s'embrutaria solet. Ben cert. Però, i els ferros rovellats? Qui els ha posat? No són pas petits. És impossible que els hagin posat els nens. El cas és que tant si la gent es distreu escampant brutícia com si no, l'autoritat competent hauria de tenir cura de mantindre els carrers nets, sobretot si porten a l'escola. Ja sé que el carrer Astúries pertany a un barri poc elegant, allunyat del centre i que l'autoritat competent prou feina té... Us asseguro que els nens no senten cap vergonya de llençar un paperot, una sabata o un piano en aquest indret: no tenen pas la impressió d'embrutar res, al contrari, renoven la decoració tot fent els colors més vius: ja se sap que a la intempèrie les coloraines s'esvaeixen. De tant en tant, passa un senyor que escombra. És evident que ell, tot sol, no pot treure els ferros ni els plafons de fusta que hi ha a terra: no n'hi ha prou amb una escombra. No disculpo els brètols que escampen mitjons, cues de cigarretes o bosses del macsalsitxa a la vorera. Però vull destacar que hi ha molta, moltíssima gent que se'n guarda prou d'emporcar la via pública. Em sembla, i no voldria pas posar-me impertinent, que part de la responsabilitat és del Consistori: crec que hauria de fotre un cop de mà. Perquè si no, ja m'explicareu quin paperàs hi fem a l'escola clamant com ximplets sobre el civisme i l'ordre i la pulcritud i la feina ben feta i l'esforç. No se'n diu predicar en el desert d'això?
dilluns, 12 de setembre del 2011
Fernando Moleres
Com cada any, he tornat mig malalta de Visa pour l'Image. Fa vint anys i escaig, quan estudiava Antropologia, vaig començar a treure el nas pel món. Les lectures del moment, les conferències, les noves coneixences i la immigració que s'anava instal·lant al nostre país em van oferir un panorama exòtic. I dic exòtic perquè em resultava estimulant i desconegut. La disposició de l'atlas humà va variar, i amb ell, tota una munió de conceptes que havien configurat el que jo sabia o pensava saber del món. D'aquella època recordo la conferència d'una membre del Congrés Nacional Africà (Mandela encara no era lliure): mentre la dona exposava el seu discurs, es van apagar els llums de la sala; quan es van obrir, la dona estava amagada sota de la taula perquè pensava que allò podia ser un atemptat. També va ser en aquell temps que vaig veure l'exposició de Sebastià Salgado sobre el Sahel. Una mica abans hi havia hagut les revoltes del pa a Argèlia, i una mica després va guanyar les eleccions el FIS. Un senyor sudanès que es deia Lawrence em va explicar que el seu país estava en guerra. I vaig conèixer exiliats de Xile, de l'Argentina, i... A mi em semblava que la situació era apocalíptica i que no podia ser que anés pitjor. Però han passat els anys, i ara, que acabo de tornar del Visa, estic especialment pessimista. I em venen ganes de riure quan discutim, de forma acadèmica, sobre si el progrés és lineal o cíclic. A mi em sembla que el progrés és terminal.
No vull fer una crònica del Visa ni del meu estat d'ànim (podeu ben creure que seria cosa molt pornogràfica ara mateix). De fet, el que jo vull és prestar atenció a l'obra d'un fotògraf que ha exposat en el Visa d'enguany: Fernando Moleres. Ja havia vist alguna cosa seva, suposo que en algun diari. Però ha sigut ara quan m'ha deixat clavada davant de les seves fotos. Fernando ha fet una treball sobre els nens captius en presons d'adults, a Àfrica. No posaré ni un sol adjectiu qualificatiu, tot i que afirmo categòricament que el treball és d'una gran qualitat. Només dades: el fotògraf explica que quan es va veure sol dins d'una presó a Sierra Leone va sentir molta por i que es va guanyar la confiança dels presoners aplicant els seus coneixements d'infermeria; la gent només es pot dutxar amb freqüència quan plou; ha documentat l'existència d'un nen de vuit anys en una d'aquestes presons; només hi ha un àpat al dia i l'aigua que se'ls dóna és bruta, la gent es baralla pel menjar i els nens, que no tenen prou força física per imposar-se, a vegades no mengen ni beuen res en tot el dia; hi ha nens als quals ningú de la seva família visita mai; els expedients es perden i alguns tenen dades confoses i errònies, tal com el mateix fotògraf comprovà; tant nens com adults poden passar anys en presó preventiva, sense garanties judicials, sense que s'asseguri una alimentació correcta ni aigua potable ni serveis mèdics. Als governs no els interessa el tema i a la majoria d' ONG tampoc.
El mateix fotògraf, Fernando Moleres, que és tan contundent en la sèrie de fotos que he esmentat, té un feina fantàstica sobre monjos serbis. Els dos treballs són completament diferents. Si el de les presons africanes és documental, realista i cruament explícit, el dels monjos és gairebé evanescent, estilitzat, d'una sensibilitat artística exquisida. Me les he hagut de mirar una estona llarga, les fotografies, perquè al primer cop de vista m'han semblat pintures. Però no hi ha taques de color, ni traços evidents, ni ombra de dibuix: són fotografies.
No, el món no s'arregla. No obstant això, hi ha gent que s'atura, observa, pensa, comparteix impressions, idees, sentiments i uneix punts de la realitat com si fossin les peces petites i desordenades d'un calidoscopi: ara un reportatge sobre la captivitat i la desesperança, ara un reportatge que suggereix calma i recolliment, entre d'altres.Versatilitat. M'aferro a aquest punt dúctil i inquiet del pensament per deixar de rumiar en un progrés terminal que té tot l'aire de fi de trajecte i desitjar, si més no, un progrés post-traumàtic.
http://www.fernandomoleres.com/
No vull fer una crònica del Visa ni del meu estat d'ànim (podeu ben creure que seria cosa molt pornogràfica ara mateix). De fet, el que jo vull és prestar atenció a l'obra d'un fotògraf que ha exposat en el Visa d'enguany: Fernando Moleres. Ja havia vist alguna cosa seva, suposo que en algun diari. Però ha sigut ara quan m'ha deixat clavada davant de les seves fotos. Fernando ha fet una treball sobre els nens captius en presons d'adults, a Àfrica. No posaré ni un sol adjectiu qualificatiu, tot i que afirmo categòricament que el treball és d'una gran qualitat. Només dades: el fotògraf explica que quan es va veure sol dins d'una presó a Sierra Leone va sentir molta por i que es va guanyar la confiança dels presoners aplicant els seus coneixements d'infermeria; la gent només es pot dutxar amb freqüència quan plou; ha documentat l'existència d'un nen de vuit anys en una d'aquestes presons; només hi ha un àpat al dia i l'aigua que se'ls dóna és bruta, la gent es baralla pel menjar i els nens, que no tenen prou força física per imposar-se, a vegades no mengen ni beuen res en tot el dia; hi ha nens als quals ningú de la seva família visita mai; els expedients es perden i alguns tenen dades confoses i errònies, tal com el mateix fotògraf comprovà; tant nens com adults poden passar anys en presó preventiva, sense garanties judicials, sense que s'asseguri una alimentació correcta ni aigua potable ni serveis mèdics. Als governs no els interessa el tema i a la majoria d' ONG tampoc.
El mateix fotògraf, Fernando Moleres, que és tan contundent en la sèrie de fotos que he esmentat, té un feina fantàstica sobre monjos serbis. Els dos treballs són completament diferents. Si el de les presons africanes és documental, realista i cruament explícit, el dels monjos és gairebé evanescent, estilitzat, d'una sensibilitat artística exquisida. Me les he hagut de mirar una estona llarga, les fotografies, perquè al primer cop de vista m'han semblat pintures. Però no hi ha taques de color, ni traços evidents, ni ombra de dibuix: són fotografies.
No, el món no s'arregla. No obstant això, hi ha gent que s'atura, observa, pensa, comparteix impressions, idees, sentiments i uneix punts de la realitat com si fossin les peces petites i desordenades d'un calidoscopi: ara un reportatge sobre la captivitat i la desesperança, ara un reportatge que suggereix calma i recolliment, entre d'altres.Versatilitat. M'aferro a aquest punt dúctil i inquiet del pensament per deixar de rumiar en un progrés terminal que té tot l'aire de fi de trajecte i desitjar, si més no, un progrés post-traumàtic.
http://www.fernandomoleres.com/
dimarts, 26 de juliol del 2011
Les raons de la pluja
La meva inclinació natural fa que vulgui saber la raó de les coses. Sóc així. Rarament, però, l'aconsegueixo esbrinar perquè sóc una mica tontaina. És la pura veritat. M'agradaria, per exemple, poder-vos explicar per quin motiu els mercats es posen nerviosos i fan pujar i baixar els interessos, de manera que alguns països s'arruïnen. No aventuraré cap interpretació, tot i que tinc alguna sospita. També sorprèn el comportament dels productes: segons el comportament que tingui, posem pel cas, la vedella, el seu preu oscil·larà en el mercat. Em sembla que és una manera de parlar: no dóna pas la impressió que les vedelles siguin especialment perverses, i no em consta que n'hi hagi cap llicenciada en Econòmiques. Tot són misteris. La qüestió noruega és inquietant: si de la plàcida Noruega ha pogut sorgir un ximple tan categòric, imagineu-vos què podem engendrar nosaltres. La llista dels assumptes que em fan pensar és interminable: per què naufraguen els vaixells i els submarins russos? Per què surt a les notícies de TV1 "llendo" i no "yendo" del verb "ir"? Per què tanta sorpresa per les relacions obscenes entre els polítics i l'imperi Murdoch? Per què hi ha gent que no paga els vestits que porta?
Hi ha una cosa que sé del cert: sé per què plou. Plou perquè m'he comprat una regadora. Des que la vaig comprar no l'he fet servir ni una vegada. NI UNA! Tinc quatre testos mal fotuts amb unes floretes suïcides que faci el que jo faci s'entesten en palmar-la. Per regar-les sempre feia servir un pot o una ampolla o qualsevol estri que tingués a mà. I l'altre dia, segur que tenia un dia incoherent, em va passar pel cap comprar una regadora... i heus aquí el resultat! Demà aniré a comprar un paraigua.
Hi ha una cosa que sé del cert: sé per què plou. Plou perquè m'he comprat una regadora. Des que la vaig comprar no l'he fet servir ni una vegada. NI UNA! Tinc quatre testos mal fotuts amb unes floretes suïcides que faci el que jo faci s'entesten en palmar-la. Per regar-les sempre feia servir un pot o una ampolla o qualsevol estri que tingués a mà. I l'altre dia, segur que tenia un dia incoherent, em va passar pel cap comprar una regadora... i heus aquí el resultat! Demà aniré a comprar un paraigua.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)