Com cada any, he tornat mig malalta de Visa pour l'Image. Fa vint anys i escaig, quan estudiava Antropologia, vaig començar a treure el nas pel món. Les lectures del moment, les conferències, les noves coneixences i la immigració que s'anava instal·lant al nostre país em van oferir un panorama exòtic. I dic exòtic perquè em resultava estimulant i desconegut. La disposició de l'atlas humà va variar, i amb ell, tota una munió de conceptes que havien configurat el que jo sabia o pensava saber del món. D'aquella època recordo la conferència d'una membre del Congrés Nacional Africà (Mandela encara no era lliure): mentre la dona exposava el seu discurs, es van apagar els llums de la sala; quan es van obrir, la dona estava amagada sota de la taula perquè pensava que allò podia ser un atemptat. També va ser en aquell temps que vaig veure l'exposició de Sebastià Salgado sobre el Sahel. Una mica abans hi havia hagut les revoltes del pa a Argèlia, i una mica després va guanyar les eleccions el FIS. Un senyor sudanès que es deia Lawrence em va explicar que el seu país estava en guerra. I vaig conèixer exiliats de Xile, de l'Argentina, i... A mi em semblava que la situació era apocalíptica i que no podia ser que anés pitjor. Però han passat els anys, i ara, que acabo de tornar del Visa, estic especialment pessimista. I em venen ganes de riure quan discutim, de forma acadèmica, sobre si el progrés és lineal o cíclic. A mi em sembla que el progrés és terminal.
No vull fer una crònica del Visa ni del meu estat d'ànim (podeu ben creure que seria cosa molt pornogràfica ara mateix). De fet, el que jo vull és prestar atenció a l'obra d'un fotògraf que ha exposat en el Visa d'enguany: Fernando Moleres. Ja havia vist alguna cosa seva, suposo que en algun diari. Però ha sigut ara quan m'ha deixat clavada davant de les seves fotos. Fernando ha fet una treball sobre els nens captius en presons d'adults, a Àfrica. No posaré ni un sol adjectiu qualificatiu, tot i que afirmo categòricament que el treball és d'una gran qualitat. Només dades: el fotògraf explica que quan es va veure sol dins d'una presó a Sierra Leone va sentir molta por i que es va guanyar la confiança dels presoners aplicant els seus coneixements d'infermeria; la gent només es pot dutxar amb freqüència quan plou; ha documentat l'existència d'un nen de vuit anys en una d'aquestes presons; només hi ha un àpat al dia i l'aigua que se'ls dóna és bruta, la gent es baralla pel menjar i els nens, que no tenen prou força física per imposar-se, a vegades no mengen ni beuen res en tot el dia; hi ha nens als quals ningú de la seva família visita mai; els expedients es perden i alguns tenen dades confoses i errònies, tal com el mateix fotògraf comprovà; tant nens com adults poden passar anys en presó preventiva, sense garanties judicials, sense que s'asseguri una alimentació correcta ni aigua potable ni serveis mèdics. Als governs no els interessa el tema i a la majoria d' ONG tampoc.
El mateix fotògraf, Fernando Moleres, que és tan contundent en la sèrie de fotos que he esmentat, té un feina fantàstica sobre monjos serbis. Els dos treballs són completament diferents. Si el de les presons africanes és documental, realista i cruament explícit, el dels monjos és gairebé evanescent, estilitzat, d'una sensibilitat artística exquisida. Me les he hagut de mirar una estona llarga, les fotografies, perquè al primer cop de vista m'han semblat pintures. Però no hi ha taques de color, ni traços evidents, ni ombra de dibuix: són fotografies.
No, el món no s'arregla. No obstant això, hi ha gent que s'atura, observa, pensa, comparteix impressions, idees, sentiments i uneix punts de la realitat com si fossin les peces petites i desordenades d'un calidoscopi: ara un reportatge sobre la captivitat i la desesperança, ara un reportatge que suggereix calma i recolliment, entre d'altres.Versatilitat. M'aferro a aquest punt dúctil i inquiet del pensament per deixar de rumiar en un progrés terminal que té tot l'aire de fi de trajecte i desitjar, si més no, un progrés post-traumàtic.
http://www.fernandomoleres.com/
No vull fer una crònica del Visa ni del meu estat d'ànim (podeu ben creure que seria cosa molt pornogràfica ara mateix). De fet, el que jo vull és prestar atenció a l'obra d'un fotògraf que ha exposat en el Visa d'enguany: Fernando Moleres. Ja havia vist alguna cosa seva, suposo que en algun diari. Però ha sigut ara quan m'ha deixat clavada davant de les seves fotos. Fernando ha fet una treball sobre els nens captius en presons d'adults, a Àfrica. No posaré ni un sol adjectiu qualificatiu, tot i que afirmo categòricament que el treball és d'una gran qualitat. Només dades: el fotògraf explica que quan es va veure sol dins d'una presó a Sierra Leone va sentir molta por i que es va guanyar la confiança dels presoners aplicant els seus coneixements d'infermeria; la gent només es pot dutxar amb freqüència quan plou; ha documentat l'existència d'un nen de vuit anys en una d'aquestes presons; només hi ha un àpat al dia i l'aigua que se'ls dóna és bruta, la gent es baralla pel menjar i els nens, que no tenen prou força física per imposar-se, a vegades no mengen ni beuen res en tot el dia; hi ha nens als quals ningú de la seva família visita mai; els expedients es perden i alguns tenen dades confoses i errònies, tal com el mateix fotògraf comprovà; tant nens com adults poden passar anys en presó preventiva, sense garanties judicials, sense que s'asseguri una alimentació correcta ni aigua potable ni serveis mèdics. Als governs no els interessa el tema i a la majoria d' ONG tampoc.
El mateix fotògraf, Fernando Moleres, que és tan contundent en la sèrie de fotos que he esmentat, té un feina fantàstica sobre monjos serbis. Els dos treballs són completament diferents. Si el de les presons africanes és documental, realista i cruament explícit, el dels monjos és gairebé evanescent, estilitzat, d'una sensibilitat artística exquisida. Me les he hagut de mirar una estona llarga, les fotografies, perquè al primer cop de vista m'han semblat pintures. Però no hi ha taques de color, ni traços evidents, ni ombra de dibuix: són fotografies.
No, el món no s'arregla. No obstant això, hi ha gent que s'atura, observa, pensa, comparteix impressions, idees, sentiments i uneix punts de la realitat com si fossin les peces petites i desordenades d'un calidoscopi: ara un reportatge sobre la captivitat i la desesperança, ara un reportatge que suggereix calma i recolliment, entre d'altres.Versatilitat. M'aferro a aquest punt dúctil i inquiet del pensament per deixar de rumiar en un progrés terminal que té tot l'aire de fi de trajecte i desitjar, si més no, un progrés post-traumàtic.
http://www.fernandomoleres.com/
